Crònica Sant Jordi

Els nens dibuixen el Sant Jordi de Rubí

La jornada de Sant Jordi a Rubí s’anunciava una setmana abans amb les paradetes de roses i llibres que cada any es poden trobar pels carrers de la ciutat. El 23 d’abril, ja de bon matí, queda tallat el carrer major de la ciutat que es veu inundat per vianants que passegen i busquen el llibre que havien de comprar. La gent camina amb aire festiu, de distensió. Hi ha la creença, entre els venedors de llibres, que el fet que sigui dissabte afavorirà la festa. Aquest dia, al carrer Francesc Macià no s’ha de mirar per creuar a l’altre vorera perquè no hi ha cap cotxe. La gent no té la pressa habitual d’arribar tard a la feina o a l’escola. És un dia familiar, de parella, en definitiva, un dia de festa.

A la ciutat s’organitzen activitats des del 18 d’abril. Obres de teatre, pel•lícules en versió original, exposicions, lliuraments de premis i trobades de gegants. El dia de Sant Jordi en canvi, els grans protagonistes son els infants. De bon matí construeixen un conte gegant amb l’ajuda de diversos il•lustradors de la ciutat. A la tarda, i commemorant el seu quart centenari, els infants realitzen la construcció de titelles del Quixot. Posteriorment els nens poden gaudir d’un ball infantil. El passeig per l’illa de vianants es veu sorprès per un ball itinerant. La companyia de teatre El Negro i el Flaco, vestits amb robes medievals toquen tambors i trompetes i animen els carrers a ritme de salsa. També intenten fer més amena la jornada a aquells que han de treballar entrant als comerços i regalant punts de llibre. Això sí, s’ha de valorar el gran esforç dels actors per obrir-se pas entre la multitud que hi havia passejant. En algunes ocasions ni tant sols es veuen els músics, simplement es pot sentir la música dels seus tambors.

Un any mal organitzat
A diferencia de l’any anterior, en aquest les parades de roses ocupen totes les zones del carrer major i dificulten bastant el pas als vianants. La manca d’organització també entorpeix les activitats que s’organitzen als carrers. En el moment de la construcció de les titelles del Quixot, costa distingir els nens que hi participen dels venedors de roses. A l’acte d’elaboració del conte gegant l’activitat no va com s’esperava ja que, com és habitual a la ciutat, comença amb més de mitja hora de retard. Son moltes les queixes que han sortit per la manca d’organització. No és la primera vegada que les activitats que es preveuen a Rubí, no surten com s’esperava o com anunciava el programa. L’exemple més recent és la festa del Carnestoltes on la desfilada no va començar ni al lloc ni a l’hora que s’indicaven al programa.

Beneficis i problemes
Malgrat que algunes persones hagin afirmat que la festa s’ha comercialitzat, la realitat és que deixant a un costat la festivitat d’un dia tant assenyalat com és Sant Jordi, hi ha una altre vessant molt important d’aquest dia. Em refereixo, sens dubte, als beneficis que s’hi obtenen. Cada any augmenten les vendes de llibres, i els rànkings dels més venuts és el més esperat pels escriptors. L’any passat es van superar les previsions dels llibreters, malgrat la pluja de la tarda, que van ingressar uns 20 milions d’euros. Per aquest anys s’espera que els resultats augmentin. Entre els més venuts de l’edició de l’any passat hi vam trobar “El Codi da Vinci”, de Dan Brown, en castellà i “No sé si m’explico”, d’Andreu Buenafuente, en català. A l’edició d’enguany, els llibres més reclamats eren la novel•la de Carlos Ruiz Zafón “L’ombra del vent”, “Ángels i dimonis” del mateix Dan Brown i “La velocitat de la llum” de Javier Cercas. També s’ha de destacar, encara que ja sigui tradició de cada any que, així com es podia arribar a trobar a primera hora roses a cinc euros, al vespre, quan ja s’estava recollint era fàcil obtenir-ne una per només 2. A part dels venedors de roses i llibres hi ha un altre col•lectiu que també en treu beneficis d’aquesta festa. M’estic referint als grups de joves o estudiants als que les paradetes els serveixen per recollir diners per al viatge de fi de curs. Entre aquests grups hi podem trobar des d’agrupacions escoltes com l’Albada o l’Eixam fins els instituts públic de la ciutat com l’IES La Serreta o el Duc de Montblanc. Semblant a la polèmica entre escriptors professionals i artistes mediàtics que escriuen llibres, aquest any a Rubí ha passat un fet similar. Diverses floristeries han mostrat la seva disconformitat amb el que ells han anomenat “intrusisme professional” dels adolescents. La queixa va sorgir quan diverses botigues es van trobar a la porta parades d’estudiants que havien comprat flors a grans proveïdors. No es va arribar a cap enfrontament directe o manifestació però no s’han amagat ni la tensió ni les queixes entre els dos grups venedors de flors.

Com a dada històrica recordem que el dia 23 d’abril coincideix amb la mort de Cervantes, Garcilaso de la Vega i Shakespeare i que la primera vegada que es va celebrar el dia del llibre va ser al 1930. Quan es parla de la comercialització del dia de Sant Jordi fa por que tot això acabi per explotar i derivi en la desaparició d’aquesta festa popular i de tants anys de tradició. El motiu original de la festa, objectivament, és prou interessant; foment de la cultura mitjançant la lectura i un petit obsequi amb una flor preciosa: la rosa. Si ens oblidéssim de la resta, vendes, diners, beneficis, tot seria molt més fàcil i, perquè no dir-ho, més bonic.

Comentari d'un weblog

He visitat el weblog elbauldelperiodista.blogspot.com i m'ha semblat una gran feina. Trobo que està ben estructurada la informació, presentada per títols i seccions. a més trobo que crida l'atenció i serveix d'incentiu per seguir llegint el fet que comenci amb una noticia anecdòtica. Em refereixo a la noticia de la dóna que tenia un fetus al seu interior.

La diversitat cultural

La diversitat cultural és present a la vida de gairebé totes les societats actuals. La manera de plantejar-se aquesta fusió de tradicions és el que farà que ho veiem, o bé com un problema, o bé com una oportunitat de deixar de mirarnos el mel·lic i aprendre dels que ens envolten. No hi ha cap cultura ni raça superior; tots som homes i dones que vivim en un mateix món i que hauriem de poder disposar de les mateixes oportunitats de desenvolupament i progrés cap a una vida millor. Com diu un antic proverbi xinés : "En una guerra entre razas, ganarían los osos".

Entrevista a Claudi Fuster

Claudi Fuster, autor de La volta a l’escola en vuitanta móns

“Prefereixo immigrants que marginats”

Claudi Fuster treballa com a professor d’anglès a l’IES Miquel Taradell situat al barri del Raval de Barcelona. La diversitat cultural amb la que es troba a les aules i les situacions excepcionals que viu l’han dut a publicar el seu diari de mestre. El llibre titulat La volta a l’escola en vuitanta móns és un recull d’anècdotes viscudes personalment pel professor i que volen reflectir la situació actual de diversitat a moltes aules catalanes.

Que el va portar a escriure aquest llibre?
Sempre ho he fet d’escriure al meu diari personal allò que em passava a les classes tant amb els alumnes com amb els exercicis. Si alguna activitat no havia sortit bé, me l’apuntava per intentar que pogués sortir millor quan la tornés a repetir. La situació excepcional amb la que jo treballo em va portar a escriure’n un llibre i com que la Marta Mata, la Presidenta del Consell Escolar de l’Estat, em va animar a publicar-ho doncs vaig tirar endavant el projecte. I la veritat és que “el éxito sorprende a la propia empresa”.

A qui va dirigit el seu llibre?
En principi va dirigit a tothom, però en concret als professors. M’agradaria que si es troben en una situació similar a les que relato en ell vegin que també em va passar a mi. Jo crec que en l’actualitat hi ha un greu problema amb els professors. En general son llicenciats que no han passat per la indústria i que no tenen vocació per educar. A més és una feina mal pagada, desprestigiada, però gens fàcil. Penseu que cada una de les històries dels meus alumnes em fan patir. Perquè les coneixes i és difícil no pensar-hi. Jo quan arribo a casa el que faig és tocar el piano per desconnectar.

Parlant ja de la diversitat cultural, què n’opina de la concentració de tots els immigrants a les mateixes escoles?
Jo la veig positiva perquè els immigrants no són els nens sinó els pares. Matrimonis que van decidir marxar del seu país per poder donar al seu fill alguna vida millor. Ells no trien que van a viure a Barcelona perquè sí. Ells busquen una casa que estigui a prop d’algun cosí seu o d’algun amic. Llavors, quan al nen li han tret el seu barri, la seva ciutat i els seus amics, es molt millor que estigui al costat d’algun referent, algun cosí que l’ajudi a integrar-se en la nova ciutat. És per això que si veu gent del seu país, es sentirà com a casa. La veritat és que jo prefereixo immigrants que marginats.

Creu que ara tots els alumnes tenen les mateixes possibilitats d’arribar a la universitat?
A veure, teòricament sí. Tots els alumnes tenen la possibilitat d’accedir a la universitat però hi ha el gran problema que és la pobresa. En aquestes famílies el que prima és la subsistència i si no hi ha per menjar doncs a la que tenen edat per treballar ja ho han de fer. Pensa que la família és una unitat de producció i cada membre s’ha de guanyar el seu plat a taula. Si hi ha un negoci familiar, tots hi han de col•laborar... Però bé pensem que fa uns anys aquí això també passava. Si els pares tenien un negoci familiar tots hi havíem de col•laborar. Que no passi com al meu poble on el pastisser feia que el seu fill portés els encàrrecs amb la bicicleta als veïns i així es guanyava unes propines per anar al cinema fins que l’altre pastisser del poble el va denunciar per explotació de menors. Però bé, anècdotes a part, en definitiva considero que el gran problema és la pobresa.

Considera que la nostra és una societat classista o racista?
Classista completament. I tenim un exemple clar amb qualsevol raça. Un d’aquests dominicans que jo tinc a classe, amb robes amples, amb la gorra, vestits a “lo latin kings”, si te’l creues pel carrer segur que et canvies de vorera perquè penses que et volen robar. En canvi, el fill del cònsol de la República Dominicana, que segur que és un noi ben vestit, amb bons modals, etc., segur que no et fa cap tipus de por, i son del mateix país eh?

A què creu que es deu aquesta connotació negativa del llenguatge en la paraula immigrants?
No ho sé però tu pensa en les dites populars i ja veuràs que la gran majoria estan composats amb to masclista o racista. Treballar com un negre, etc. Jo crec que com que en el fons tots som immigrants, volem passar-li a l’altre el ser desgraciat. Per exemple, jo tenia a la meva classe un marroquí d’aquests completament integrat, que parlava un català perfecte, que li deia a un altre marroquí acabat d’arribar “moro mierda”. Vull dir que el sentit que se li dóna a les paraules pot ser molt negatiu.

Considera que és l’Islam la religió més difícil?
Home, jo crec que totes les religions son difícils. Per exemple pensa en el cristianisme que diu ser avançada. Cada any moren milers de persones de sida i els alts càrrecs no diuen que es posin un condó. En canvi, en molts sentits l’Islam va suposar una alliberació per l’Indostan. L’Islam diu que tots els homes son fills de Déu, que tots som iguals. Trenca amb les castes. Per això jo em pregunto, som els cristians més avançats? Doncs no ho sé, en el fons l’origen de les dues religions tampoc no dista tant. Sigues bo, fes caritat, la única justícia és la de Déu. En la teoria moltes diferencies no hi ha, ara, la pràctica és una cosa diferent.

Què n’opina de les mesures preses a les escoles de França?
Mira, a mi em molesten molt més els piercings i les crestes dels anti-sistema que no pas el mocador. A mi només m’ofèn quan fem alguna excursió i els pares deixen anar al nen però no a la seva germana. O bé quan al sortir de l’escola el germà li dóna la motxilla a la seva germana perquè li carregui fins a casa i si algun amic li vol tocar el cul que li toqui. Això és molt injust i m’indigna molt. Però es que ens ha costat molt fer entendre als nois que les noies no son les seves esclaves i que no se’ls hi pot tocar el cul si elles no volen. Però les noves generacions ja ho van entenent.

Així doncs, creu que anem cap a un canvi?
Crec que la clau del canvi està en les noies. Pensa que de les 10 millors notes de la classe 8 son noies. Que es prepari l’Islam perquè les noies faran una revolució, ja no voldran patir el que han viscut les seves mares. Llavors, per desgracia, la solució que troben molts homes és pegar les serves dones que es volen alliberar, però bé, amb allunyar-se dels maltractadors en tenen suficient.

Perfil Claudi Fuster

“El piano m’ajuda a desconnectar”

Claudi Fuster és professor d’anglès al barri del Raval a Barcelona. La situació en la que treball cada dia el fa pensar d’una manera determinada. És una persona sensibilitzada i conscient del món que l’envolta. Obligat per la seva feina a viure personalment conflictes entre alumnes de diverses ètnies. Es podria dir que, gran part dels seus coneixements sobre les cultures que poden habitar el nostre país, ho ha après dels seus propis alumnes. Les altres coses que sap sobre diversitat les ha hagut d’aprendre per tal de poder afrontar les aules. El seu llibre “La volta a l’escola en vuitanta móns” és un recull de les seves experiències docents en el món de la diversitat cultural. La gran crítica que ha rebut ha estat de la seva filla que li va preguntar: “Més sucre papa?”.
Cadascuna de les històries que viu a l’escola, que son moltes més de les que relata al llibre, el fan patir, ja que és difícil, segons ha afirmat el professor, no pensar en els problemes que té cada alumne. Per tal de desconnectar amb l’escola la seva gran afició és la música i concretament el piano. Quan arriba a casa dedica cada dia una estona a tocar aquest instrument que sosté fotografies familiars i que està situat al menjador del seu pis. La música també és la seva gran passió ja que ha escrit un llibre sobre el tema i està preparant un altre.

Entrevista sumari Claudi Fuster

Claudi Fuster, autor de La volta a l’escola en vuitanta móns

“Quan els meus alumnes es treuen la funda, es fan amics”

Claudi Fuster, professor d’anglès a la secundària, ha publicat un llibre que s’anomena “La volta a l’escola en vuitanta móns: diari d’un mestre de la diversitat”. El llibre està inspirat en anècdotes i vivències de l’escola on treballa al barri del Raval. Al llibre es fa una reflexió sobre la diversitat cultural que viu avui en dia Catalunya i en concret la que es concentra al barri on treballa. Segons ha afirmat l’escriptor i professor aquesta diversitat cultural pot comportar aspectes positius i negatius. Segons Claudi els positius son “l’enriquiment cultural que aporta la diversitat per ella mateixa, conèixer noves tradicions i ètnies”. A nivell educatiu fa “avançar la pedagogia”. “El gran aspecte negatiu és el racisme que es genera entre ells mateixos i que moltes vegades t’és difícil fer-te entendre degut a l’idioma”, va declarar Fuster.

Al centre educatiu on treballa, Claudi i els seus companys utilitzen la figura d’un mentor per tal de facilitar la integració en l’arribada d’un nou alumne. Aquest company li ensenya totes les instal•lacions del centre, les coses que ha de portar, etc. El problema és, segons el professor, que també li ensenya “les trampes de l’escola, per on es pot escapar i on pot anar a l’hora del pati”. L’escriptor afirma que: “ No és que tolerem el gamberrisme però veiem que aquesta actuació negativa és positiva per a l’alumne que se sent més acceptat”. Una altra actuació típica del centre on treballa és quan hi ha un conflicte entre dos grups o persones. En aquest cas es busca un intermediari que vulgui parlar amb les dues parts. “Sempre ha de ser per mutu acord entre les dues parts que s’arribarà a col•laborar amb l’intermediari”, afirma el professor.

“El dia que vam començar l’escola un alumne marroquí es va presentar amb una samarreta del Barça que al darrera hi havia el número 11 i escrit Bin Laden”.

Claudi Fuster destaca que la seva escola és bastant “mediàtica”. Com que hi ha tanta diversitat, quan surt algun tema a les noticies relacionat amb la immigració sempre hi van periodistes a preguntar. Tant als atemptats de l’11-S com als de l’11-M van ser visitats per la premsa. El professor recorda els atemptats de Nova York: “El dia que vam començar l’escola un alumne marroquí es va presentar amb una samarreta del Barça que al darrera hi havia el número 11 i escrit Bin Laden”. Referent a l’11-M no va haver-hi tant de rebombori ja que els alumnes ho veien molt més proper. “Els alumnes eren conscients que podia haver estat el seu pare qui anés al tren a treballar”, afirma l’escriptor. També recorda la visita que va fer el premi novel de la pau John Hume a l’escola. El professor afirma que Hume va fer una declaració que es segueix a l’escola: “Si no estem d’acord sobre una cosa no en parlem”. Segons Claudi Fuster “quan els seus alumnes s’obliden de la funda, son amics”. El professor explica que té dos alumnes a la seva classe que un és indi i l’altre és pakistanès, que són molt amics i que quan se’ls pregunta pels conflictes que hi ha entre les seves cultures responen que ells parlen i s’ho passen bé junts. Molts alumnes de la seva escola es veuen units pel futbol. Allà juguen nens de totes de races i tenen un objectiu comú que és guanyar el partit.

“Si no estem d’acord sobre una cosa, no en parlem”

El professor declara que el “gran problema” per a la unificació de les cultures és l’Islam, ja que té uns 1600 anys d’història i “gairebé no ha avançat”. Tot i així, Fuster es mostra esperançat a què això canviï amb les noves generacions. Explica satisfet com noies musulmanes es vesteixen “com qualsevol noia adolescent ensenyant el melic” durant el dia i al vespre quan arriba el seu pare de treballar tornen a estar amb la xilava i el mocador al cap. També afirma que les noies musulmanes ja no voldran “passar pel tubo” que van passar les seves mares. El professor comenta que ha influït molt l’arribada de gent del Carib. “No m’agradaria caure en tòpics però els dominicans son d’una moral molt alegre i van vestits com els hi sembla”, declara Claudi Fuster. L’escriptor afirma que es troba casos de nois marroquins que estan tant acostumats a veure “aquelles dones tapades de cap a peus” que quan veuen “les dominicanes amb robes ajustades es tornen bojos”. Fuster declara que: “Molts marroquins ja no volen casar-se amb la noia a qui el van comprometre de petit, perquè els agrada una altra”.

En les noves generacions d’immigrants que han nascut a Catalunya, ja no veuen cap diferencia entre una noia marroquina i una catalana. En canvi molts adolescents segueixen tenint els vicis dels seus pares. De totes maneres el professor s’indigna quan a una nena no la deixen anar d’excursió i al seu germà sí, o quan un adolescent no pot seguir estudiant perquè ha de produir per al negoci familiar. Com a norma general, els pares solen col•laborar a què el seu fill rebi l’educació que el farà no ser un analfabet. “Els pares no volen que el seu fill passi pel que ell està vivint, intenta que tingui una vida millor”, segons l’escriptor barceloní. El gran problema és, segons Claudi, que a l’edat que el seu fill ja pot treballar, és un sou més que entrarà a casa. Referent al masclisme explica el cas d’una noia marroquina: “Volia estudiar biologia i com que a casa seva s’ho podien permetre ho va fer, però sabia que mai exerciria perquè no està ben vist que una dona treballi pel seu compte i es mantingui sola”.

“Tant de bo el Ramadà quedés com La Feria de Abril”

Claudi Fuster conclou afirmant que “la solució als problemes que pugui comportar la diversitat és el mestissatge”. Cita el cas de Brasil on tot és una barreja de cultures “que produeix com a resultat persones increïbles, tant homes com dones”. El professor recorda que a les primeres migracions dels andalusos cap a Catalunya a tothom li sonava molt estrany tot el seu vocabulari i el seu menjar. “A mi em feia fàstic pensar en suc de tomàquet i ara a gairebé totes les cases catalanes es fa gaspatxo”, recorda el professor. Els andalusos han anat formant part de la vida catalana als barris i ciutats on van decidir instal•lar-se i es podria dir que les cultures s’han “mesclat” bastant. Encara que el procés pugui semblar complicat “ja hi ha molts musulmans que mengen pa amb tomàquet”. Fuster afirma: “Tant de bo el Ramadà quedés com La Feria de Abril”.

Bienvenido al weblog nuriaescude

Ya tienes weblog. Para empezar a publicar artículos y administrar tu nueva bitácora busca el enlace administrar abajo en esta misma página.
Deberás introducir tu email y contraseña para poder acceder.

En el menú que aparecerá arriba podrás: ver la página inicial (Inicio); escribir y publicar un artículo nuevo; modificar las preferencias de la bitácora, por ejemplo: los colores; Salir del weblog para desconectar de forma segura y ver la portada tal y como la verían tus visitantes.

Puedes eliminar este artículo (entra en modificar > botón eliminar). ¡Que lo disfrutes!