Entrevista sumari Claudi Fuster

Claudi Fuster, autor de La volta a l’escola en vuitanta móns

“Quan els meus alumnes es treuen la funda, es fan amics”

Claudi Fuster, professor d’anglès a la secundària, ha publicat un llibre que s’anomena “La volta a l’escola en vuitanta móns: diari d’un mestre de la diversitat”. El llibre està inspirat en anècdotes i vivències de l’escola on treballa al barri del Raval. Al llibre es fa una reflexió sobre la diversitat cultural que viu avui en dia Catalunya i en concret la que es concentra al barri on treballa. Segons ha afirmat l’escriptor i professor aquesta diversitat cultural pot comportar aspectes positius i negatius. Segons Claudi els positius son “l’enriquiment cultural que aporta la diversitat per ella mateixa, conèixer noves tradicions i ètnies”. A nivell educatiu fa “avançar la pedagogia”. “El gran aspecte negatiu és el racisme que es genera entre ells mateixos i que moltes vegades t’és difícil fer-te entendre degut a l’idioma”, va declarar Fuster.

Al centre educatiu on treballa, Claudi i els seus companys utilitzen la figura d’un mentor per tal de facilitar la integració en l’arribada d’un nou alumne. Aquest company li ensenya totes les instal•lacions del centre, les coses que ha de portar, etc. El problema és, segons el professor, que també li ensenya “les trampes de l’escola, per on es pot escapar i on pot anar a l’hora del pati”. L’escriptor afirma que: “ No és que tolerem el gamberrisme però veiem que aquesta actuació negativa és positiva per a l’alumne que se sent més acceptat”. Una altra actuació típica del centre on treballa és quan hi ha un conflicte entre dos grups o persones. En aquest cas es busca un intermediari que vulgui parlar amb les dues parts. “Sempre ha de ser per mutu acord entre les dues parts que s’arribarà a col•laborar amb l’intermediari”, afirma el professor.

“El dia que vam començar l’escola un alumne marroquí es va presentar amb una samarreta del Barça que al darrera hi havia el número 11 i escrit Bin Laden”.

Claudi Fuster destaca que la seva escola és bastant “mediàtica”. Com que hi ha tanta diversitat, quan surt algun tema a les noticies relacionat amb la immigració sempre hi van periodistes a preguntar. Tant als atemptats de l’11-S com als de l’11-M van ser visitats per la premsa. El professor recorda els atemptats de Nova York: “El dia que vam començar l’escola un alumne marroquí es va presentar amb una samarreta del Barça que al darrera hi havia el número 11 i escrit Bin Laden”. Referent a l’11-M no va haver-hi tant de rebombori ja que els alumnes ho veien molt més proper. “Els alumnes eren conscients que podia haver estat el seu pare qui anés al tren a treballar”, afirma l’escriptor. També recorda la visita que va fer el premi novel de la pau John Hume a l’escola. El professor afirma que Hume va fer una declaració que es segueix a l’escola: “Si no estem d’acord sobre una cosa no en parlem”. Segons Claudi Fuster “quan els seus alumnes s’obliden de la funda, son amics”. El professor explica que té dos alumnes a la seva classe que un és indi i l’altre és pakistanès, que són molt amics i que quan se’ls pregunta pels conflictes que hi ha entre les seves cultures responen que ells parlen i s’ho passen bé junts. Molts alumnes de la seva escola es veuen units pel futbol. Allà juguen nens de totes de races i tenen un objectiu comú que és guanyar el partit.

“Si no estem d’acord sobre una cosa, no en parlem”

El professor declara que el “gran problema” per a la unificació de les cultures és l’Islam, ja que té uns 1600 anys d’història i “gairebé no ha avançat”. Tot i així, Fuster es mostra esperançat a què això canviï amb les noves generacions. Explica satisfet com noies musulmanes es vesteixen “com qualsevol noia adolescent ensenyant el melic” durant el dia i al vespre quan arriba el seu pare de treballar tornen a estar amb la xilava i el mocador al cap. També afirma que les noies musulmanes ja no voldran “passar pel tubo” que van passar les seves mares. El professor comenta que ha influït molt l’arribada de gent del Carib. “No m’agradaria caure en tòpics però els dominicans son d’una moral molt alegre i van vestits com els hi sembla”, declara Claudi Fuster. L’escriptor afirma que es troba casos de nois marroquins que estan tant acostumats a veure “aquelles dones tapades de cap a peus” que quan veuen “les dominicanes amb robes ajustades es tornen bojos”. Fuster declara que: “Molts marroquins ja no volen casar-se amb la noia a qui el van comprometre de petit, perquè els agrada una altra”.

En les noves generacions d’immigrants que han nascut a Catalunya, ja no veuen cap diferencia entre una noia marroquina i una catalana. En canvi molts adolescents segueixen tenint els vicis dels seus pares. De totes maneres el professor s’indigna quan a una nena no la deixen anar d’excursió i al seu germà sí, o quan un adolescent no pot seguir estudiant perquè ha de produir per al negoci familiar. Com a norma general, els pares solen col•laborar a què el seu fill rebi l’educació que el farà no ser un analfabet. “Els pares no volen que el seu fill passi pel que ell està vivint, intenta que tingui una vida millor”, segons l’escriptor barceloní. El gran problema és, segons Claudi, que a l’edat que el seu fill ja pot treballar, és un sou més que entrarà a casa. Referent al masclisme explica el cas d’una noia marroquina: “Volia estudiar biologia i com que a casa seva s’ho podien permetre ho va fer, però sabia que mai exerciria perquè no està ben vist que una dona treballi pel seu compte i es mantingui sola”.

“Tant de bo el Ramadà quedés com La Feria de Abril”

Claudi Fuster conclou afirmant que “la solució als problemes que pugui comportar la diversitat és el mestissatge”. Cita el cas de Brasil on tot és una barreja de cultures “que produeix com a resultat persones increïbles, tant homes com dones”. El professor recorda que a les primeres migracions dels andalusos cap a Catalunya a tothom li sonava molt estrany tot el seu vocabulari i el seu menjar. “A mi em feia fàstic pensar en suc de tomàquet i ara a gairebé totes les cases catalanes es fa gaspatxo”, recorda el professor. Els andalusos han anat formant part de la vida catalana als barris i ciutats on van decidir instal•lar-se i es podria dir que les cultures s’han “mesclat” bastant. Encara que el procés pugui semblar complicat “ja hi ha molts musulmans que mengen pa amb tomàquet”. Fuster afirma: “Tant de bo el Ramadà quedés com La Feria de Abril”.